LÍNIES HARTMANN I CURRY

El camp magnètic terrestre està format per unes retícules que es coneixen com a xarxes globals i que constitueixen canals preferents de circulació de l’energia. A la vertical d’aquestes retícules s’hi concentren radiacions d’origen natural de baixa intensitat, sovint imperceptibles per a la majoria de persones. 

líneas Curry

LES LÍNIES HARTMANN

La xarxa global més coneguda és la xarxa descoberta el 1954 pel Dr. Ernst Hartmann. Es troba descrita en detall al seu llibre Krankheit als Standortproblem (La malaltia com a problema de localització).

El doctor va deduir la seva existència comparant milers de georitmogrames. Els seus treballs indiquen que la resistència elèctrica del cos humà es descompensa sobre una malla que s’orienta segons els punts cardinals i que va adquirir el nom de xarxa Hartmann.

A la Península Ibèrica, són unes rectes paral·leles que estan separades entre elles uns 2,5m en sentit est-oest i uns 2m en sentit nord-sud. Entremig d’aquestes rectes geomètriques hi ha una zona neutral.

xarxa de Hartmann
Les línies Hartmann

La intensitat de les línies Hartmann augmenta durant la nit. En aquest aspecte, els efectes sobre la salut humana es produeixen especialment durant les hores de son.

El doctor Hartmann proporciona proves dels efectes que produeixen a la salut humana al seu llibre. Aquests es produeixen especialment als punts ubicats damunt la vertical d’un creuament de dues línies o d’un creuament d’una única línia Hartmann amb altres pertorbacions geològiques com ara corrents d’aigua subterrània o falles, normalment en forma d’increment del nerviosisme, insomni, tremolors i rampes.

Cal indicar que els éssers vius ja haurien d’estar acostumats a aquestes xarxes, ja que segurament deuen haver existit sempre. Tot i això, sembla que l’activitat humana pugui afectar-les. Els geobiòlegs les detecten amb més intensitat a les zones urbanes amb més contaminació artificial de camps electromagnètics en comparació amb els entorns més rurals o naturals.

L’existència d’aquesta xarxa global i de les demés sovint es troba qüestionada. El motiu principal és la dificultat per detectar-la amb aparells tècnics de mesurament, circumstància que no passa amb altres alteracions geobiològiques naturals com les aigües subterrànies o les falles, ja que es poden detectar fàcilment amb aparells professionals, com ara magnetòmetres.

El mètode més habitual de detecció és a partir de la sensibilitat personal de geobiòlegs, amb l’ajuda d’instruments de radiestèsia com el pèndol o les varetes. En aquest sentit, dos geobiòlegs amb experiència indicaran la posició de les línies Hartmann amb pocs centímetres de diferència l’un de l’altre.

varillas de diestesia en Y para encontrar agua

LES LÍNIES CURRY

Les línies Curry porten el nom del Dr. Curry, un metge americà nascut a Munic el 1899, en honor a la seva publicació l’any 1952. No obstant això, van ser descobertes per Siegfried Wittmann el 1950.

La xarxa Curry és una quadrícula diagonal a la xarxa Hartmann. Són unes rectes amb orientació nordest-sudoest i nordoest-sudest amb una separació entre una línia i la següent d’entre 4 i 16 metres. La intensitat de les radiacions s’incrementa en els punts on es creuen les dues orientacions.

La seva intensitat es veu influenciada pel cicle solar, incrementant-se durant la nit. En aquest sentit, les principals afectacions a la salut poden produir-se a la nit durant el son, habitualment en forma d’insomni, per a les persones que descansen a la vertical dels creuaments de línies Curry. Igualment, la seva intensitat també s’incrementa a les nits de lluna plena.

A diferència de les línies Hartmann, es creu que les línies Curry tenen el seu origen en influències còsmiques, i no pas de la radiació de l’interior de la Terra.

plànol de línies Hartmann i Curry
plànol de línies Hartmann i Curry

LES LÍNIES BENKER I PEYRÉ

Altres xarxes amb orientació nord-sud i est-oest són la xarxa Benker i la xarxa Peyré, aquesta útima descoberta pel Dr. Peyré també cap a mitjans del segle XX. Totes dues xarxes presenten una retícula amb les rectes més separades entre elles que la xarxa de Hartmann. Així doncs, la probabilitat de localitzar-les és més reduïda.

En general, les línies Hartmann presenten gruixos d’uns 21 cm, mentre que les línies Curry, Benker i Peyré presenten gruixos més grans de fins a uns 40 cm.